jueves, 6 de abril de 2017

El primer dia a l'institut

Avui, dia quinze de febrer, començo en un nou institut. Estic nerviosa i tinc por. Entro a la classe de 4t C, em tremolen les cames, no sé com actuar,... Millor que sigui jo mateixa? O una persona diferent? A l’institut anterior em feien bulliyng per ser bisexual i no vull que em torni a passar.

Tothom m’està mirant i em sento incòmoda. La professora ve al meu costat i em presenta a la classe. No vull aixecar la vista del terra, tinc por que em tornin a jutjar i comencin a dir-me alguna cosa. Em presento i, amb pas ràpid, marxo al meu lloc. De cop, una noia rossa es gira.

-Hola, em dic Laura. Com et dius tu?

Jo estic avergonyida, i amb por contesto amb un xiuxiueig:

-Em dic Lorena. Encantada de conèixer-te.

No dic res més perquè tinc por de que em rebutgi, però ella somriu i em diu que vagi amb ella al pati, que vol presentar-me a altres noies. Accepto. Al principi hi ha tensió entre nosaltres, però la Luz, trenca el gel:
-Sé qui ets. Una amiga meva anava a la teva classe al teu antic institut. Sé que ets bisexual...

Aquella frase em posa molt nerviosa. Tinc ganes de marxar d’aquell lloc. No sé si mentir o dir la veritat, però la Luz torna a trencar el silenci dient una cosa que em sorprèn :

-Jo també sóc bisexual, tranquil·la. En aquest institut ningú et faltarà el respecte. Jo porto més de cinc anys aquí i tinc molts amics.

El seu somriure és radiant i els seus ulls  blaus em miren amb simpatia. M’abraça molt fort, i jo només puc donar-li les gràcies. Crec que aquesta abraçada la necessitava des de feia molt de temps. No puc contenir més les llàgrimes i començo a plorar. La Luz espera pacientment al meu costat, i quan em calmo marxem a classe juntes. En aquest moment sé que he guanyat una fidel amiga.


Entrem a classe i moltes noies i nois s’apropen per parlar amb nosaltres. Em sento molt tranquil·la i crec que puc dir que estic amb confiança. És igual si sóc bisexual, em sento  tranquil·la estant en aquest institut. Crec que acabo de deixar enrere les meves pors, em sento lliure i feliç.

Indira González, PDCS


El meu primer dia a l'institut

Per primer cop em trobo cara a cara amb l’institut Ernest Lluch. És immens, i em fa sentir petita davant seu, però hauré de familiaritzar-me amb ell perquè serà casa meva durant els propers quatre anys. Havia escoltat parlar dels professors, de la gent i de totes les coses que tenia i no acabava d’estar malament, però fins ara no el sentia a prop.

Estic nerviosa, però armant-me de valor, decideixo creuar el carrer. Hi ha molts nois esperant a la porta, però no conec a ningú. Vaig pensant en l’any que m’espera mentre camino cap a la sala d’actes amb timidesa.

Quan em van nombrar, el nerviosisme va recórrer tot el meu cos. Les cames em tremolaven, però a poc a poc m’afanyo a pujar fins a la classe que m’havien assignat;  1r A.



Em va tocar un noi de company de taula. Durant el dia notava una mirada atenta a sobre de mi, sabia que era ell. En comptes de posar-me nerviosa com sempre em sentia còmoda i segura. Va ser aquesta nova sensació la que em va motivar de tornar el dia següent.

Damià Garcia, PDCS


Els vells amics

Era l’estiu del 2016. Després de tres anys fora, tornava a casa. Em tornaria a trobar amb els meus vells amics i això em feia estar content, però nerviós al mateix temps. Tornaria a mirar d’a prop aquells ulls verds que tantes nits em van treure la son, els mateixos que tres anys enrere em van dir: “no te’n sortiràs, allà estaràs marginat i no coneixeràs a ningú com jo”.

Haig de reconèixer que els primers anys no van ser fàcils, patia en silenci per no preocupar als meus pares. Era un temps molt negre, on anava de casa a l’escola i de l’escola a casa. Cada dia era igual i no podia oblidar-me de la Cristina i de les seves paraules. Ho he passat malament, però ara tornava a estar allà i era una persona diferent; més fort, més segur de mi mateix.


Per fi va arribar el dia de tornar a trobar-me amb la Cristina. Estava molt nerviós pensant que passaria entre nosaltres, si em reconeixerà o no s’encordarà de qui sóc. Al veure-la enseguida em va reconèixer i vàrem començar a parlar. Es va quedar sorpresa per el canvi que havia fet. Teníem moltes coses de que parlar. Després de molt de rato parlant va arribar el moment de despedir-nos.  

Sergi Piña, PDCS


miércoles, 29 de marzo de 2017

Lachva

Després de tot, no he aconseguit odiar-te...

Aquestes paraules van ser destructives per a mi. Tots aquells dies vaig fer-li la vida impossible i la única cosa que em diu és això?... No he aconseguit odiar-te? Podria haver fet qualsevol cosa però no, només aquestes paraules.

Tot va començar quan vaig arribar al camp de Lachva. Els jueus es mereixien estar allà. O morts! Però això era només el que pensava fins que vaig arribar allà... Quan vaig veure com els tractaven vaig canviar la perspectiva de qui era el dolent. Tampoc eren tan bons, però no es mereixien tot el que els passava. Vaig pensar en ajudar-los, però si ho feia acabaria com ells o pitjor. No tenia sortida. Em vaig decidir. Ajudaria als presoners, però primer m’havia de guanyar la confiança dels guàrdies. Per fer-ho hauria de ser tan cruel com ells.

Així ho vaig fer. Era un camp petit, res a veure amb Auschwitz o Belzéc, per tant hi havia poca seguretat. Les portes estaven blindades, cosa que no ajudava, i hi havia fang per tot arreu, però el pitjor de tot eren els focus en constant moviment, passejant-se per tot el camp. Vaig estar dies observant el que feien els meus companys a cada instant. Si tot sortia bé podria treure a tots els presoners.

Cada cop érem menys soldats. Estaven enviant als que tenien més experiència de combat al front amb Rússia. De vuitanta soldats vigilant els tres barracons de jueus i les zones de treball vam quedar només vint.

Un dia que hi havia tempesta em vaig posar el meu mocador negre davant de la cara i em vaig decidir a treure a tothom del camp, però just quan anava en direcció als barracons vaig començar a sentir motors. La porta blindada va volar pels aires i van començar a entrar soldats soviètics. Només vaig pensar en aixecar les mans i posar-me de genolls a terra. Vaig estar molts dies preparant tot i ara arribaven els russos. Sé com acabaria això...


Quan els soldats russos van començar a treure els jueus, un dels que parlava alemany em va mirar i em va dir: després de tot, no he aconseguit odiar-te.

Gabriel Roman
PDCS


Res tornarà a ser igual

Era la nit del 23 de juny. Vaig sentir que em deia alguna cosa, però no ho entenia. Parlava d’una manera estranya. Era un idioma que només entenen els que estàn a punt de marxar,  les persones que ja quasi viuen al cel. Jo intentava esbrinar què deia però no era capaç d'entendre-ho. Davant de la meva impotència em va mirar als ulls i em va fer entendre que no havia de preocupar-me, que algun dia sabria que m'estava dient.

Va arribar l'hora de marxar. Ho vaig saber per com m'agafava la mà. Tenia una força que no  era habitual en ell i no em deixava marxar. Havia arribat l'hora de dir adéu a la persona que més estimo en aquest món, el meu confident. De cop la pressió a la mà va afluixar i vaig començar a plorar desconsoladament fins que vaig sentir la veu del meu avi que deia: "és millor mirar el cel que viure allà".

Sergi Piña
PDCS


lunes, 20 de febrero de 2017

HALLO!

Hallo, ich bin Berta und das ist meine Freudin Andi. Wir wohen in Spain, das stand ist Santa Coloma de Farners und Wir schule heiβt la Salle. Schau enifach mal in internet. Ich macht Karete un Sie singt gern. Ich liebe sprachen und sie liebt Mathematik. Sie ist zwolf und ich bin dreizehn. 

Wir machen klettert und wir lieben drinken in eine Tisch der apfelsaft. Andi und Mike sind Geschwister und sie elten sind John und Meri. Meine Mutter name ist Susana, meine Vatter name ist Manel und ich bin Sie tochter, Ich habe ein schwester,Sie ist vier und deine name ist Noelia, Sie schwimmt und Sie spielt nicht Hockey. Andi ist einenull spielst fuβball und Ich bin eine null auch. Wir spielen Tischtennis zusammen und heute, villeicht spielen guitarre, Wir spielen grn guitarre natürlich. 

Berta Pintor
2n B ESO

 

HALLO!

Hallo, guten tag. Ich bin Judit und ich bin Dreizehn Jare Alt. Ich komme aus Catalunya und ich spreche Català, Catellà, Anglès und nich gern Deuch. Ich mache Nutella und der Kekse. Ich habe ein Bruder. Er ist Damià und er spilt fußball. Ich habe zwei Schwesta, Sie sind Gemma und Esther. Gemma spielt fußball und Esther spielt basketball. Ich habe eins vater Josep und eins mutter Rosa. Sie mutter Lola is meine Großmutter. Und ich habe eins Großmutter Montserrat, aber ich habe nich großvater. 

Ich habe viel Freunde. Meine Schule heißt La Salle und ist gern. Aber ich mache nicht Schule. Ich mache gern Sport uns Schwimmer, natürlich. Ich habe eins Tante Maria und eins Onkel Àngel, sie habe zwei tochter Glòria und Isabel. Auch ich habe eins Tante Pilar und eins Onkel Salvador, Sie habe eins tochter und eins Sohn: Sonia und Marc. Un du? Du habst Sohn und Tochter? 

Judith Durán
2n A ESO