miércoles, 5 de noviembre de 2014

M’ESTIC FENT GRAN

Uff! Quin rotllo! Estudiar tant cansa molt. Segons els meus pares, com que ja faig primer d’ESO i ja sóc gran, he d’estudiar molt. I sí, sóc gran, bé, m’estic fent gran. Tot i que per algunes coses sóc petita.

L’altre dia m’estava pentinant per anar a l’escola i em vaig mirar al mirall. Vaig baixar escales avall, vaig agafar la motxilla i vaig mirar la foto que hi ha a l’entrada. Que petita que era! Llavors va ser quan em vaig adonar que havia canviat moltíssim i que m’estava fent gran. Tenia la cara diferent, bastant diferent. La meva germana Sara també s’ha fet gran i ha canviat un piló. Que maques que érem de petites, i ara, som unes preadolescents a qui no els va res bé. Tinc el cos canviat, molt canviat, sóc més alta, faig el peu molt més gros, etc.
Quan vaig anar al pediatra em va explicar que ara estàvem canviant, és a dir, que estàvem en una fase de canvis. I vaig pensar, m’estic fent vella!! Bé no crec que es pugui dir així, però la realitat és que sí, m’estic fent vella.

Però no m’he de preocupar perquè és normal. Sé que d’aquí trenta, quaranta, cinquanta anys miraré fotos de mi de petita i em recordaré sempre dels neguits que tenia als dotze anys. No he de tenir por, ni pressa per fer-me gran perquè estic bé com estic. Sí, m’estic fent gran, ho sé, però i què?! D’aquí dos, tres anys tindré més pits, potser grans a la cara i hauré crescut deu centímetres, però hi què?!

M’estic fent gran!

Helena Bonet Mola

1r B  ESO


lunes, 3 de noviembre de 2014

La Creación de vida por medios artificiales


‘’Lo único que estaba prohibido es subir al ático’’. Eso es lo que nos dijeron los antiguos propietarios de la casa que compramos hace dos años. Estuvimos más de dos años sin subir al ático, ya que mi madre lo había prometido. Pero, pasaban los minutos, las horas, los días, y cada vez estábamos más intrigados por saber que se escondía arriba.
Un día oímos sollozos como si alguien estuviera llorando. Mi madre ese día decidió romper la promesa. Me cogió a mí y a mi hermano y subimos al ático.
Lo que encontramos fue… ¡Un monstruo! Era realmente terrible. Su aspecto no podía dar más miedo, su mirada, pero, demostraba que era buena persona y lo único que necesitaba era amor y cariño.
Mi madre decidió que el monstruo bajara con nosotros al comedor. Después de unas horas todos supimos que jamás volvería al ático, que jamás volvería a estar solo. Con el tiempo descubrimos que el monstruo lo habían creado los antiguos propietarios de la casa.
Lo que nunca supimos era porqué lo habían abandonado…

 ÀLEX ROVIRA CRISTETO, 1rB ESO


La Creación de vida por medios artificiales



Mi hermana se llama Bea  y tiene veintiséis años, su sueño siempre ha sido tener un hijo pero tiene un problema, ella no puede tener hijos hasta los treintaiséis años. Bea no puede esperar tanto tiempo porque la ha deseado desde los once años.

Cuando ve un bebé se pone muy contenta, porque se imagina a ella misma con su hijo, su frase favorita es: cuando yo sea mamá…

Los médicos le dicen que su única opción es esperar, pero Bea sabe que no, que debe haber otra opción.

El otro día estábamos paseando mi madre y yo, y vimos una tienda que se llamaba: LA CREACIÓN DE VIDA POR MEDIOS ARTIFICIALES.  Entramos con curiosidad y vimos cómo estaban haciendo un niño personalizado. Rápidamente se lo explicamos a Bea y en un abrir y cerrar de ojos ya estábamos de nuevo en la tienda. 

Hizo una lista de como quería que fuera su hijo: rubio, con ojos azules, alto (como su padre), con los labios delgados, las orejas pequeñas (como Bea), y sobre todo buena persona (a ella lo que más le importaba era su interior). 

Al cabo de veinticuatro horas, muy largas recibimos un paquete y dentro estaba el hijo que tanto había esperado: mi sobrino. Cuando abrió el paquete Bea se puso a llorar der felicidad ¡Había cumplido su sueño!


ESTEL GARCIA CARRASCO 1rB ESO


domingo, 2 de noviembre de 2014

El meu diari

16 de novembre, del 1880 (Estats Units, Santa Margarita, Texas)

Avui ha estat un dels dies més inoblidables de la meva vida. Per començar, a la matinada, el meu pare m’ha portat a cavall fins al ranxo de l’avi, on l’he ajudat a arreglar la carreta familiar. Després, l’avi i jo hem anat al bosc del costat i m’ha explicat una de les seves llegendes de cowboys immortals i honrats.

Després, l’àvia i l’avi m’han portat al poble amb la seva vella carreta, mentre el meu pare cavalcava al nostre costat. En arribar al poble hem anat a casa meva, i la meva mare m’ha preparat el meu esmorzar preferit, bitxos vermells amb torradetes mexicanes. Llavors el meu pare m’ha acompanyat fins a l’estable i m’he trobat a l’avi amb un cavall forçut i jove. No m’ho podia creure, el meu propi cavall! A l’instant he dit que es diria Bill.

En acabar el dia he fet una cursa amb els meus amics. Quan ha sonat el tret per començar, el meu cavall ha arrencat a córrer amb una velocitat extrema, tot seguit en Bill i jo hem hagut de superar un repte, saltar la tanca de pedra del meu ranxo i l’ha saltat excel·lentment, però jo he caigut enrere fent una tombarella. Només m’he fet un tall que m’arriba del genoll fins al turmell. Tot coixejant he caminat cap a en Bill, que s’havia aturat, i he muntat a sobre seu i sense acabar-m’ho de creure, hem quedat segons!

Quan el sol ja es ponia, el meu avi m’ha regalat el revòlver que ha anat passant de generació en generació. Ara ja tenia un cavall i un revòlver com l’autèntic Búfalo Bill.

Avui em sembla que em costarà dormir tenint tants somnis i tants camins per recórrer amb en Bill i el meu revòlver.


Paula Cantín, 2n d'ESO