Unes sàvies paraules

Aquell matí em vaig aixecar molt nerviós, havia tingut un nit molt estranya i terrorífica. No havia dormit, i les ulls vermells i tenebrosos que apareixen sota el meu llit cada dos per tres no em deixaven dormir.

Mentre esmorzava, anava explicant als meus pares, la meva germana petita, el meu gos semblava que t’estigui escoltant, aquella nit tant estranya.

Ningú no em creia, menys el meu gos que no negava mai res:

-Mama t’he dit que es veritat, hi havia un monstre a sota el meu llit.

-No fill, és impossible-. Va exagerar la meva mare.

-No hi ha qui m’entengui!

Tothom va callar de cop i van seguir fent tota la seva feina.

Quan tornava del col·legi em vaig trobar a un home, portava roba vella i no semblava gaire content. M’hi vaig acostar i de cop em va començar a parlar:

-Enfronta’t a les teves pitjors pors, i no miris mai enrere.

Era com un discurs de savis, i semblava que ell havia de ser el millor. Em va cridar l’atenció quan va dir les paraules:

-“Viu la vida com si s’acabés avui”.

A l’hora d’anar a dormir em vaig estirar al llit, vaig tancar els llums, vaig apretar les parpelles i em vaig imaginar les paraules que m’havia dit aquell home tan estrany.

Jordi Vilabrú, 2n d'ESO

Pètal a pètal

Al posar el peu a terra, vaig notar una sensació inexplicable que em recorria tot el cos. Estava en un lloc que semblava un descampat amb una herba verda brillant i perfecte. No hi havia cap altre persona, i estava completament perduda. Vaig desviar la meva vista enrere i vaig veure que hi havia el que semblava una espècie de conill vermell de grans dimensions, amb una estrella a la mà, que semblava que l’hagués tret del mateix cel. Per gran sorpresa meva, es va inclinar, va deixar la brillant estrella a terra i va desaparèixer.

Vaig pensar que seria fantàstic si tingués a algú com “jo” que em pogués explicar el que estava passant i, de cop, va reaparèixer el conill vermell, però aquesta vegada amb una margarida a la mà. Va començar a treure els pètals, d’un en un. Molt estranyada, vaig posar-me a córrer sense saber ni la destinació ni el perquè, desitjant sortir d’aquell lloc tan misteriós. Però era com si no em mogués del lloc, ja que sempre tenia el conill a davant arrencant els pètals de la flor.

Ara ho entenia tot. Jo era l’estrella que es convertia en la flor, ja que deixava que els altres arranquessin part de mi sense posar-hi resistència.

Un estrany somni que recordaré tota la vida.

Cristina Vila, 2n d'ESO

Un desig, volant a l'aire fred...

Seria fantàstic si tothom en el món pogués gaudir d'una vida sana, equilibrada i plena de felicitat. Al llarg del camí, cadascú tria les seves dresseres i acaba en la carretera escollida durant el trajecte.

Però hi ha persones petites, gran llluitadores, que abans de començar el camí, ja són envoltades de fam o simplement amb por, tristesa i foscor. En definitiva, són nascudes en un món que no han escollit, i que ningú es mereix viure-hi. Tothom hauria de tenir el dret de nèixer en un món feliç, i a poc a poc s'aniria apropant al seu destí.

D'aquesta manera el món faria un gir de 360º. Tothom tindria l'enorme plaer de viure la pura dolçor de la vida, almenys una sola vegada.

Sara Ruiz, 2n d'ESO

La llum

Hi havia una vegada un nen que es deia Quim.Tenia tretze anys.Li agradava el dia,el sol,els fanals i els lots, però no li agradava la nit ni la foscor perquè tenia por. A en Quim tampoc no li agradaven els interruptors perquè apagaven els llums. Mai no tancava els interruptors i sempre deixava els llums encesos. A la nit, quan la seva mare havia apagat un per un els llums de tota la casa, va decodor tancar el llum de l’habitació d’en Quim, que fins llavors no li apagava perquè tenia por.En Quim es va despertar durant la nit i va cridar molt perquè tenia por.Els seus pares no estaven a casa perquè havien marxat al cinema i quan van arribar a casa el van veure plorant.Llavors,en Quim, va deixar de plorar perquè havien arribat els seus pares.

Parvdeep Khaur, 2n d'ESO

El tren

Ara som a la freda i solitària estació de l'hivern. Els anys són com trens, trens llargs, amb problemes, entrebancs i amb moments bons i perfectes. Són com trens que sempre passen per les mateixes parades, les mateixes estacions. Aquestes en són quatre. La tardor, una estació plena de fred i bufandes. És una época en que pel fred que fa la gent encara surt al carrer a passar temps amb els amics, família, parella... És una época en què predominen els tons marrons granatosos i els grocs ataronjats. Però abans de passar per aquesta estació hi ha la primavera i l'estiu.

La primavera és una época plena de felicitat i color. Plena d'amor i amistat. És una época preciosa i, després d'aquesta en ve una de calurosa. Aquest és l'estiu. L'estiu és perfecte per a quedar amb amics perquè podem fer qualsevol cosa que se us acudeixi, perquè gairebé tot es pot fer. A mi, especialment m'encanta anar a la platja a bucejar per la costa. Jo precisament tinc sort perquè visc a un lloc on el mar Mediterrani el tinc molt a prop, i aquest mar trobo que és maquíssim. Quan vaig a la platja m'encanta observar les algues, amb els seus tons verds blavosos. També veure la diversitat de peixos i petxines. A vegades, quan vaig a la platja, també m'agrada molt llogar un kaiak, ja que m'encanta passar sota les coves i quan anem més cap al fons, veure meduses o criatures que no es veuen a la costa. Bé, després d'aquesta estació plena d'aventura ve la tardor, i finalment a la que ara estem, l'hivern.

L'hivern és una época blanca i freda. Hi predominen els tons de grisos. És una época en la que la gent va a esquiar o a patinar sobre gel. En el cas dels nens petits van en trineu. Però deixant a part aquesta part avorrida i trista de l'estació, anem a la part divertida. El Nadal. El Nadal és una época de felicitat i llum. És una épòca en què els carrers estan preciosos ja que la gent decora els balcons amb una diversitat de llums diferent, impressionant. Els nens són molt feliços.

Després de pensar sobre les estacions m'en adono de que l'any és preciós i hem d'aprofitar les estacions al màxim amb els amics i la família.

Mariona Ribas

Despertar

Vaig notar una fredor, ja no sentia la calidesa de les meves mans ni el plapit del meu cor. És sorprenent com et pot canviar la vida, en dècimes de segon.

No sé a on sóc, ni tampoc sé què ha passat exactament. És una sensació molt estranya, mai havia sentit res igual. No sento els meus peus tocant a terra, cada passa que faig em sembla menys real. Em sento dèbil. No entenc la situació en la que em trobo. Ara sento la veu del meu germà petit que, amb una veu trencada, em diu: "t'estimo, tot surtirà bé". No puc obrir els ulls ni contestar-lo, no puc dir-li que jo també l'estimo0. Vull moure la mà, però no es mou. M'estic morint? És això?. El meu cpa no deixa de fer preguntes. No puc despertar. No entenc res.

Sento una veu greu, no és coneguda, sembla d'algú intel·ligent, d'una persona sofisticada, sobretot per la manera d'explicar-se. çEs el Doctor. Estic en un hospital! Sento la presència dels meus pares molt aprop, tot i que no em parlen, ni em diuen res. A l'estona sento a la meva mare dient al meu pare mig plorant: "no hauríem d'haver-li comprat la moto, no era una bona idea, mira què ha passat". Al final no va poder aguantar més i va esclatar a plorar.

He tingut un accident de moto, no m'enrecordo de res. Com no uc recordar que ha passat? Estic espantada, tinc por. Por de morir. Tinc un sentiment d'impotència que m'envaiex tot el cos. Tinc ganes de plorar i despertar d'aquest malson. No pot ser! És un somni! Haig de despertar!

Passen les setmanes, tinc imatges borroses que passen per la meva ment, records de quan era petita, de quan vaig fer el meu primer petó, dels meus pares, del meu germà... Aquí estic sola. Tot depén de mi. Haig de ser forta, però... com? Necessito temps i, sobretot, necessito ajuda.

Ara ha arribat la meva millor amiga. Em ve a veure i em porta flors. M'explica coses que passen a l'escola mentre jo no hi sóc. Ja fa hores que està al meu costat, m'ajuda a passar l'estona i a oblidar-me'n per uns moments de la situació en la que estic. La Marta, després d'explicar-me moltes coses es queda en silenci. Hi ha uns minuts en els que no sento res, després em col·loca aquell cargol de mar que vam recollir juntes a la platja una tarda de juliol. Aquell so em porta a aquell meravellós estiu i en aquell mateix instant, sento una sensació de benestar per tot el meu cos. M'estic despertant...

Sandra Carandell, 2n d'ESO

L'atac

De cop i volta el cel va esclatar i una intensa pluja va començar a caure, portava dos dies cavalcant, escapant d’aquell infern i, encara no havia arribat enlloc. De tant en tant tornaven a la ment els records d’aquell mateix instant, veient la mort del cel en forma de flames i cremant tot al seu pas, sense deixar res, només un rastre de destrucció, i també l’escoltar el crit de guerra d’aquelles bèsties, mentre la veia carregar contra els murs de la ciutat, els quals resistien poc i al final acabaven cedint. Junt en aquell moment em va entrar el pànic i em vaig dirigir a l’entrada de la ciutat, i, vaig fugir cavalcant, tant ràpid com vaig poder i per sort, cap d’aquells éssers em va agafar.

Vaig tornar al present i vaig divisar unes cases d’un poble proper. Em vaig aturar al primer hostal que vaig trobar, ningú em mirava amb bona cara, però vaig arribar a la barra i em va parlar un home:

- Que vols?- em va dir amb veu ronca

- Una cervesa.

Aquell silenci m’intimidava i em vaig preparar l’espasa, per si de cas, però no va passar res, vaig beure’m la carrera i vaig sortir, a continuar el camí. Ara que la capital havia estat arrasada, no tenia on anar, però vaig decidir dirigir-me a la segona ciutat més gran del regne. No sabia exactament com arribar-hi, però sabia on havia d’anar.

Van passar uns dies, segurament algunes setmanes, em parava a cada poble que trobava, però, tampoc no hi havien gaires.

Aquell dia havia de travessar un bosc, no m’atreia gaire, però l’havia de travessar, així que m’hi vaig endinsar. A vegades sentia sorollets , però no en feia cas  continuava fins que vaig veure una cara blanca, m’hi vaig acostar. Allà era un home, però estava envoltat de teranyines, quan de cop em va dir:

-Fuig!

De cop una aranya immensa va aparèixer darrera meu i em va atacar, per sort vaig desembeinar l’espasa prou ràpid per poder protegir-me, i d’un fort cop al cap, la vaig matar, però l’únic inconvenient, és que un munt més d’aranyes van aparèixer. Amb la por fins als ossos, vaig muntar al cavall d’un salt i vaig fugir tant ràpid com vaig poder, per continuar el camí cap a la segona ciutat més gran del regne.

Ricard Arbat, 2n d'ESO

El forat negre

Hi havia una vegada una vegada un nen que es deia Marc, i que vivia a Sant Joan d’Empúries, un poble tranquil.Un dia en Marc, com fa de costum, va anar a la botiga del poble a buscar llaminadures. En arribar a casa, va marxar directament a la seva habitació, a menjar-se-les. En sentir que la seva mare pujava va deixar al bossa mig plena sota el llit com feia sempre.

Quan va sentir que la seva mare baixava, ell va estirar el braç però no va trovar la bossa. Es va ajupir i va posar el cap sota el llit… El que hi havia allà era icreíble. Hi havia un forat que s’havia empassat totes les bosses acumulades, inclosa la que estava plena.

En Marc, molt disgustat per no haver pogut acabar-se la bossa de llaminadures, va saltar a dintre del forat per anar a buscar-la però va caure en un món ple d’escombraries. Estava tot brut. Hi haia escombraries per tot arreu, erò en Marc va buscar la seva bossa...

Després de mitja hora buscant per aquell món tan estrany, en Marc la va trovar. Era sobre la soca d’un arbre. En agafar-la va haver un terratrèmol i en Marc va començar a córrer cap a la sortida, però a  mig camí es va topar amb una bruixa. Aquesta li va demanar alguna cosa a canvi de passar. El que la bruixa volia era que en Marc reciclés i que no dexiés més bosses a sota del llit. La bruixa el va advertir que si ho tornava a fer, un cop entrés ja no podria sortir. En Marc, esgarrifat, va jurar que no ho faria més. Des de llavors llença sempre les bosses al contenidor groc i recicla tal i com va prometre a la bruixa…

Robert Font, 2n d'ESO

Amagat al soterrani

Porto dos dies aquí. Estic en el soterrani, entre caixes. Aquí no em trobaran. No sé on és la meva germana ni el pare. Des que vaig sentir aquells cinc trets no he menjat res, només m’he amagat aquí, plorant en silenci. Fa unes hores he sentit sorolls, crec, que qui sigui el de la pistola, està vivint a casa.

Em fa molt mal l’esquena, estic en un racó, assegut al terra, agafant-me les cames. Tindria que sortir però... i si em dispara? I si em moro de gana aquí? I, de sobte, PAM! Un altre tret. Algú cau. Serà la Paula? El pare? Jo no puc viure sense un d’ells. Silenci absolut. Hi aniré! Millor un heroi mort a un covard viu.

M’ aixeco, i per sortir del meu amagatall, cauen les caixes que fan soroll. Espantat, miro amunt. Silenci. Agafo un ferro, que no sé quina utilitat té, i pujo. Està tot desordenat: cerveses per terra, mobles trencats… i un rastre de sang! Els ulls se’m ofeguen en llàgrimes i no veig gaire. PLUF! S’apaga el televisor. La mare em mira, fa cara d’enfadada.

-Ei! Que ho estava mirant! -protesto.

-Em vas dir que a les onze aniries a dormir, son les dotze.

-Estava esperant a que la peli s’acabés.

-Doncs ja s’ha acabat. Puja a dormir! – m’ordena.

Alba Suñé, 2n d'ESO