Fa uns dies vaig
fer una aposta amb el meu millor amic, en Toni. Ell pensava que mai podria
treure’m el carnet de moto, ja que sóc una persona que sembla molt descuidada i
no m’agrada gaire estudiar, però ell no sabia que això era el que més desitjava
del món. Si aprovava i aconseguia el carnet, em reptava a fer una cursa amb
ell, i si suspenia havia de menjar-me un bitxo, un pebrot d’aquells tan picants
que quan el menges sembla que treus foc pels queixals. Havia de guanyar, al cap
i a la fi, era el meu desig...
Després de dues
setmanes sense aixecar el cap dels llibres vaig anar a l’examen. Havia anat
prou bé, ara només faltava esperar la nota. Quan vaig estar davant dels
resultats vaig creuar els dits , vaig tancar ben fort els ulls i vaig
preparar-me per si el resultat no era el que esperava. Per fi vaig decidir
obrir els ulls, vaig buscar el meu nom i.... siiii!!!! Havia aprovat!!! Vaig
trucar a en Toni, demà a primera hora l’esperaria al circuit.
Vaig arribar
tard, però no hi havia ningú. En Toni segur que arribaria més tard. Vaig
posar-me el casc i vaig començar a practicar, era la meva primera cursa i
estava molt nerviosa. Vaig fer un revolt a l’esquerra, el segon a la dreta, i
en el tercer revolt, de sobte, vaig veure alguna cosa que em barrava el meu
pas. Vaig frenar de cop, no tenia temps d’esquivar-ho, però anava massa ràpid i
vaig reaccionar massa tard. Havia plogut i el terra estava moll, la moto va
relliscar i vaig xocar, al caure vaig picar amb el cap a terra i ja no recordo
què més va passar...
Ara estic a
l’hospital amb en Toni, acabo de despertar-me. Al principi m’he trobat perduda,
no sabia a on era, però per fi he vist una cara familiar. En Toni diu que fa
uns dies que estic a l’hospital, que he estat inconscient fins ara. M’ha
explicat què va passar aquell dia. Diu que ell havia arribat molt d’hora i que
estava practicant al circuit abans que jo arribés, ja que no podia deixar-se
guanyar per una “novata”. Finalment em va confessar que va ser amb ell amb qui
vaig xocar... Entre llàgrimes em va demanar perdó mil vegades, però jo sabia
que allò no era just, havia estat a l’hospital amb mi tots els dies sense
deixar-me sola ni un moment, al cap i a la fi, si hagués sortit cinc minuts
abans de casa potser no hagués passat tot això...
Ariadna Huguet, PDCS
