jueves, 6 de abril de 2017

El primer dia a l'institut

Avui, dia quinze de febrer, començo en un nou institut. Estic nerviosa i tinc por. Entro a la classe de 4t C, em tremolen les cames, no sé com actuar,... Millor que sigui jo mateixa? O una persona diferent? A l’institut anterior em feien bulliyng per ser bisexual i no vull que em torni a passar.

Tothom m’està mirant i em sento incòmoda. La professora ve al meu costat i em presenta a la classe. No vull aixecar la vista del terra, tinc por que em tornin a jutjar i comencin a dir-me alguna cosa. Em presento i, amb pas ràpid, marxo al meu lloc. De cop, una noia rossa es gira.

-Hola, em dic Laura. Com et dius tu?

Jo estic avergonyida, i amb por contesto amb un xiuxiueig:

-Em dic Lorena. Encantada de conèixer-te.

No dic res més perquè tinc por de que em rebutgi, però ella somriu i em diu que vagi amb ella al pati, que vol presentar-me a altres noies. Accepto. Al principi hi ha tensió entre nosaltres, però la Luz, trenca el gel:
-Sé qui ets. Una amiga meva anava a la teva classe al teu antic institut. Sé que ets bisexual...

Aquella frase em posa molt nerviosa. Tinc ganes de marxar d’aquell lloc. No sé si mentir o dir la veritat, però la Luz torna a trencar el silenci dient una cosa que em sorprèn :

-Jo també sóc bisexual, tranquil·la. En aquest institut ningú et faltarà el respecte. Jo porto més de cinc anys aquí i tinc molts amics.

El seu somriure és radiant i els seus ulls  blaus em miren amb simpatia. M’abraça molt fort, i jo només puc donar-li les gràcies. Crec que aquesta abraçada la necessitava des de feia molt de temps. No puc contenir més les llàgrimes i començo a plorar. La Luz espera pacientment al meu costat, i quan em calmo marxem a classe juntes. En aquest moment sé que he guanyat una fidel amiga.


Entrem a classe i moltes noies i nois s’apropen per parlar amb nosaltres. Em sento molt tranquil·la i crec que puc dir que estic amb confiança. És igual si sóc bisexual, em sento  tranquil·la estant en aquest institut. Crec que acabo de deixar enrere les meves pors, em sento lliure i feliç.

Indira González, PDCS


El meu primer dia a l'institut

Per primer cop em trobo cara a cara amb l’institut Ernest Lluch. És immens, i em fa sentir petita davant seu, però hauré de familiaritzar-me amb ell perquè serà casa meva durant els propers quatre anys. Havia escoltat parlar dels professors, de la gent i de totes les coses que tenia i no acabava d’estar malament, però fins ara no el sentia a prop.

Estic nerviosa, però armant-me de valor, decideixo creuar el carrer. Hi ha molts nois esperant a la porta, però no conec a ningú. Vaig pensant en l’any que m’espera mentre camino cap a la sala d’actes amb timidesa.

Quan em van nombrar, el nerviosisme va recórrer tot el meu cos. Les cames em tremolaven, però a poc a poc m’afanyo a pujar fins a la classe que m’havien assignat;  1r A.



Em va tocar un noi de company de taula. Durant el dia notava una mirada atenta a sobre de mi, sabia que era ell. En comptes de posar-me nerviosa com sempre em sentia còmoda i segura. Va ser aquesta nova sensació la que em va motivar de tornar el dia següent.

Damià Garcia, PDCS


Els vells amics

Era l’estiu del 2016. Després de tres anys fora, tornava a casa. Em tornaria a trobar amb els meus vells amics i això em feia estar content, però nerviós al mateix temps. Tornaria a mirar d’a prop aquells ulls verds que tantes nits em van treure la son, els mateixos que tres anys enrere em van dir: “no te’n sortiràs, allà estaràs marginat i no coneixeràs a ningú com jo”.

Haig de reconèixer que els primers anys no van ser fàcils, patia en silenci per no preocupar als meus pares. Era un temps molt negre, on anava de casa a l’escola i de l’escola a casa. Cada dia era igual i no podia oblidar-me de la Cristina i de les seves paraules. Ho he passat malament, però ara tornava a estar allà i era una persona diferent; més fort, més segur de mi mateix.


Per fi va arribar el dia de tornar a trobar-me amb la Cristina. Estava molt nerviós pensant que passaria entre nosaltres, si em reconeixerà o no s’encordarà de qui sóc. Al veure-la enseguida em va reconèixer i vàrem començar a parlar. Es va quedar sorpresa per el canvi que havia fet. Teníem moltes coses de que parlar. Després de molt de rato parlant va arribar el moment de despedir-nos.  

Sergi Piña, PDCS