El primer dia a l'institut

Avui, dia quinze de febrer, començo en un nou institut. Estic nerviosa i tinc por. Entro a la classe de 4t C, em tremolen les cames, no sé com actuar,... Millor que sigui jo mateixa? O una persona diferent? A l’institut anterior em feien bulliyng per ser bisexual i no vull que em torni a passar.

Tothom m’està mirant i em sento incòmoda. La professora ve al meu costat i em presenta a la classe. No vull aixecar la vista del terra, tinc por que em tornin a jutjar i comencin a dir-me alguna cosa. Em presento i, amb pas ràpid, marxo al meu lloc. De cop, una noia rossa es gira.

-Hola, em dic Laura. Com et dius tu?

Jo estic avergonyida, i amb por contesto amb un xiuxiueig:

-Em dic Lorena. Encantada de conèixer-te.

No dic res més perquè tinc por de que em rebutgi, però ella somriu i em diu que vagi amb ella al pati, que vol presentar-me a altres noies. Accepto. Al principi hi ha tensió entre nosaltres, però la Luz, trenca el gel:

-Sé qui ets. Una amiga meva anava a la teva classe al teu antic institut. Sé que ets bisexual...

Aquella frase em posa molt nerviosa. Tinc ganes de marxar d’aquell lloc. No sé si mentir o dir la veritat, però la Luz torna a trencar el silenci dient una cosa que em sorprèn :

-Jo també sóc bisexual, tranquil·la. En aquest institut ningú et faltarà el respecte. Jo porto més de cinc anys aquí i tinc molts amics.

El seu somriure és radiant i els seus ulls  blaus em miren amb simpatia. M’abraça molt fort, i jo només puc donar-li les gràcies. Crec que aquesta abraçada la necessitava des de feia molt de temps. No puc contenir més les llàgrimes i començo a plorar. La Luz espera pacientment al meu costat, i quan em calmo marxem a classe juntes. En aquest moment sé que he guanyat una fidel amiga.

Entrem a classe i moltes noies i nois s’apropen per parlar amb nosaltres. Em sento molt tranquil·la i crec que puc dir que estic amb confiança. És igual si sóc bisexual, em sento  tranquil·la estant en aquest institut. Crec que acabo de deixar enrere les meves pors, em sento lliure i feliç.

Indira González, PDCS